La Readaptació Esportiva en Fisioteràpia

Com evitar recaure d’una mateixa lesió?

Un dels principals problemes amb que ens trobem després de superar una lesió és el retorn a la pràctica esportiva i és que el risc de tornar-nos a lesionar, de patir una recaiguda, sovint és molt gran. Fins i tot correm el risc de lesionar estructures diferents a la que hem recuperat i que no estaven involucrades en la lesió inicial. Per entendre el risc de recaiguda de lesions ens hem de fixar en tot el procés de recuperació de la lesió.

Tradicionalment s’ha fet una feina molt pobre en la preparació dels teixits per l’entrenament i la competició (no s’entrenen els mecanismes específics de l’esport en qüestió). Parlant clar, els tractaments segueixen uns patrons estàndard sense tenir en compte tots aquells exercicis i tasques específiques del gest esportiu que practica la persona.

Per a aconseguir prevenir una recaiguda hem d’assegurar-nos que la persona recupera la seva condició física, que ha superat tots els tests als qual l’hem sotmès, que ha entrenat el gest esportiu que es trobarà quan s’incorpori.. Aquest concepte l’anomenem readaptació: la fase de treball entre l’alta mèdica i l’alta esportiva. Per a entendre-ho podem posar l’exemple d’un jugador que després de ser operat de ruptura del lligament creuat anterior (LCA) i realitzar la rehabilitació clàssica va tornar-se a trencar el mateix lligament als pocs mesos de reincorporar-se al seu equip.

Així doncs, no completar una òptima rehabilitació després d’haver patit una lesió multiplica per 4 el risc de recaure de la mateixa (Kyristis et al, 2016). En una de les revisions d’articles més recents (Nicky van Melick et al, 2016), s’especifica com la rehabilitació després d’una intervenció quirúrgica de lligament creuat anterior ha d’incloure una fase de pre-rehabilitació i tres criteris bàsics per a la fase postoperatòria: millora de les funcions perdudes, un entrenament específic de l’activitat física i el que coneixem com a “return to play”.

Amb tot això la recuperació de qualitat hauria d’incloure entre 9 i 12 mesos. Per tant, el treball de readaptació (també conegut com a “neuromuscular training”) utilitzant moviments relacionats amb la pràctica esportiva habitual de l’individu esdevé clau. Un tipus de treball que tradicionalment no s’ha realitzta: es segueixen protocols iguals per a totes les persones, esportistes o no i, en cas de ser-ho, sense atendre al tipus d’esport. Una operació té sentit quan la feina posterior es fa amb criteris personalitzats i amb un treball de qualitat al darrera fins que la persona pot tornar a fer la seva vida amb normalitat.

Si has entès tot el que t’he intentat transmetre arribaràs a la conclusió de la pregunta que t’he plantejat al principi. Tots els processos són importants alhora de de plantejar un correcte tractament en Fisioteràpia, simplement es tracta de treure les barreres i aplanar el camí per a poder fer allò que realment ens fa feliços: la pràctica esportiva.

Roger Roura, fisioterapeuta i co-director Grèvol salut Terrassa.

Àrea de Fisioteràpia i Readaptació Física

By | 2017-11-20T13:07:27+00:00 novembre 22nd, 2016|Salut|0 Comments